Els valors i les relacions; base a solidificar per a una lluita coherent (I)

La societat líquida i deshumanitzada, Bauman i Freire ens porten a reflexionar constantment  sobre qui som i que volem, quina ha de ser la nostra acció que sorgeix del pensament de voler transformar la nostra societat.
Preocupats per l’avui, el present intangible que ens envolta,  podem fer previsions  d’un futur cada vegada més  deshumanitzat. i d’aquestes reflexions humils us faig partícips del diàleg, aquest és un article cooperatiu, a dues bandes o a quatre però sobretot forma part de la construcció permanent;  juntes i per separat del nostre pas per la vida i quins són els aspectes a millorar per no perdre’ns en “l’estat del benestar” i la postmodernitat capitalista, on implícitament malgrat la lluita quotidiana és molt senzill acabar-hi caient.
La societat on res no perdura i, on els valors propis que ens fan ser persones és on per exemple; les relacions són l’efímer instant que s’inicia amb estar passant quelcom i finalitza en la immediata evaporació d’aquest. I tot plegat va desencadenant el causa/efecte de mutacions contextuals dels sentiments que no arrelen en si mateixos, s’adapten per sobreviure en una societat relacional líquida. On tot plegat tant sols esdevé un esbós, del quadre que mai arribarem a ser.
Els mitjans de comunicació i les noves tecnologies tenen un paper protagonista en la deshumanització i la liquidesa de la nostra societat , i tot i que es creen alternatives col.lectives per fer front a que impregni el discurs oficialista i somnolent, hem de buscar les alternatives a títol individual perquè encara que formem part de la consciència col.lectiva transformadora hem de vetllar per tal de que els valors, les maneres de comportar-nos, les relacions siguin coherents amb la lluita global…Continuarà!

Tocats pel foc

Anna Rosselló [Memòries d'una dona lluitadora]

Publicat a l’accent núm.221

UNA DONA SENSE POR
L’autora del llibre Vençuda sí, doblegada mai! va nàixer a Flix l’any 1923 i diu que ha perdut batalles, però que en cap cas ha estat mai doblegada. Ens explica, a l’inici d’aquesta autobiografia fascinant, plena de lluita i tendresa, que ha estat vençuda per raons com no haver pogut evitar l’empresonament de la seva filla i les brutals tortures que va rebre a la comissaria de la via laietana l’any 1975.

Ho va tenir clar des de ben petita. Aixoplugada en els seus pensaments particulars, amb una forta construcció del propi jo i unes ànsies d’aprenentatges vitals, va desenvolupar-se autònomament, ja que no va ser pràcticament escolaritzada; aquesta va ser una opinió i posició política entorn els esdeveniments que s’anaven succeint a l’Estat, al Principat i també en l’entorn familiar. Amb una melodia pròpia, descriu amb una capacitat sorprenent la duresa de la seva realitat viscuda, de com la presó ha format part d’ella, com va viure l’exili amb el seu company, la batalla quotidiana per a sobreviure al franquisme amb dignitat, les reunions clandestines, els enfrontaments amb la policia feixista; seguiments, escorcolls, amenaces i, sobretot, l’enteresa en el reclam de justícia quan la seva filla va ser empresonada diverses vegades per ser independentista.

De la mà del llibre, podem fer un viatge per les latituds vivencials de l’escriptora, una novel·la que també et delecta amb pinzellades de poemes sorprenents, escrit amb el cor, des de la humilitat i amb un estil propi que reflecteix una vegada més la capacitat “transgressora”, ment alliberadora inherent en la personalitat admirable de l’Anna Rosselló. I dic una vegada més, perquè si busques en la seva biografia, et trobes amb una vintena més de llibres publicats conjuntament amb el seu company, ja mort, Josep Travesset.

ABYA YALA
L’Amèrica marginada és, personalment, un dels llibres més destacats i de reedició urgent ja que esdevé un exemple de solidaritat internacionalista, relatada a quatre mans. Amb Travesset, van endinsar-se en la quotidianitat dels pobles colonitzats, a peu i mitjançant un cotxe-llar empès per l’euga “Nineta” i acompanyats de la seva filla de tant sols 7 anys. Van recórrer més de 15.000 km, des del Brasil fins a Mèxic, passant per Bolívia, Perú, Equador, Colòmbia, Panamà, Costa Rica, Nicaragua, Hondures, El Salvador i Guatemala. Tanmateix, sense deixar terres americanes, caldria esmentar el llibre No són tres-cents milions, amb el 12 d’octubre per comú denominador; també arrel del viatge per terres ameríndies, desmunten el mapa conceptual del que s’anomena Espanya i territori de parla espanyola, i analitzen què s’hi amaga al darrere d’aquest projecte artificial per explicar la veritat i la història dels pobles oprimits, tant a la península com al continent americà.

Quan, per atzar, els seus llibres van caure a les meves mans, em vaig sentir, des del primer instant, en deute amb l’Anna, tant des d’una òptica de gènere com de militància política, i penso que aquest hauria de ser el precedent per a homenatjar-la com cal ara que encara la tenim present; li hem de donar les gràcies pel llegat escrit que ens deixa. Al meu parer, que Anna Rosselló és una dona lluitadora i que no ha estat mai vençuda esdevé una fracció irreductible. Ha empès cada porta tancada fins a obrir-la, amb la convicció de no aturar-se en la lluita internacionalista i de la seva terra, els Països Catalans, per avançar en la justícia social, demostrant que l’alliberament de la dona i la igualtat es guanyen a cada passa i en són part inseparable.

Maria Freixas i Alió

L’autisme un tren sense parades?

“Em tremole la pell de tal manera que em note el bombeig del cor o és a la inversa i el culpable és el meu cor que fa tremolar la meua pell. Tanque els ulls i una sensació em recorre tot el cos, des del cap fins a les puntes dels dits. Pense que estic a flor de pell i els meus pensaments són molts i els sentiments infinits. A la feina amb els meus m’emociono i em pose trista perquè em diuen que en R aquest curs ha empitjorat i em d’esperar al diagnòstic i les pautes del psiquiatre per poder treballar amb ell de manera correcta. Jo em faig creus i pense que no pot ser veritat perquè jo connecte amb ell i ell em reclama! No podria suportar que se’l enduguessin en un d’aquests centres on segurament acabarà més allunyat de tot i més immers en el seu món que per ara sembla ser un tren sense parades. I pense amb els silencis i els seus significats, pose paraules a les mirades silenciades. T’abraçe tan fort que no saps com se m’encongeix el cor quan et veig perdut entre tants somriures i jocs. Avui t’ho jure que faré tot el possible perquè no se’t enduguen d’ací i buscaré tots els recursos i metodologies, preguntaré i llegiré fins que les parpelles no aguanten la son. Per tu petitó, em quedaré en silenci i m’acostaré al teu món. El silenci també parla i sovint tot ho diu, el que pense i el que sent.”

Aquest text el vaig escriure al meu bloc, tot i que pot semblar un pèl cursi i exagerat, penso que descriu perfectament quins han estat el meus sentiments cap a les pràctiques i en concret amb la intervenció, que preferiria anomenar-ho com una aprenentatge comú. Sobretot descric la meva tristesa quan en la primera reunió amb l’EAP i el CSMIJ van plantejar la via del centre especialitzat com a única via possible i vàlida d’escolarització per en R.

Aquesta intervenció o aprenentatge conjunt amb la Universitat, l’escola i sobretot amb en R és una feina inacabada i, partint d’aquí penso extraure reflexions i no conclusions perquè encara queda molta feina per fer i els objectius marcats no tenen un inici i final fix. Estem a principis d’any i les pràctiques s’han acabat, aquest treball l’he de presentar la setmana vinent i jo encara he de tornar a l’escola perquè vull veure com va el treball amb els nous materials i també perquè vull estar al cas de com es continuant relacionant escola i Universitat.

Tot i que no puc fer una avaluació concreta amb uns resultats tangibles si que puc dir que hi ha hagut un aprenentatge i uns canvis o signes positius amb el R però partint de que jo també ho he viscut, em refereixo a que l’educació és conjunta i tots en formem part, no només els i les alumnes . Suposo que també és degut a que ens hem anat coneixent i la confiança és molt important per tal de poder treballar. Hem viscut de tot i ha estat molt enriquidor i personalment m’he sentit molt involucrada aportant tot el que he pogut. Hi ha dies en que m’he vist superada donant cops de cap en una paret, sense poder comunicar-me amb ell el qual m’ha causat una gran tristesa i impotència. Però hi ha dies en que ha estat realment satisfactòria, ens hem comunicat i hem treballat plegats, he entès les necessitats i demandes del R i així hem estat productius ja sigui amb feina o amb els somriures arrencats. No puc saber la causa però a l’inici el veia més immers en un món d’incomprensió, de poc interès pel que passava al seu voltant, aparentment semblava infeliç. Les últimes setmanes em va semblar que la comunicació havia fet un canvi qualitatiu i quantitatiu, les relacions amb els iguals havien passat dels jocs amb un únic nen a interactuar amb més nens i nenes. Mostrant més interès per la resta de la classe, fixant-se amb el que fan i deixen de fer quan abans estava pràcticament tot el dia mirant al sostre i submergit en els seus pensaments. Amb mi també hi havia quelcom diferent, m’explicava més coses i en algun cas treballar durant més d’una hora seguida fent un poema plegats o senzillament entendre’l quan reclama atenció i intentar donar-li el que necessita. Hi ha una frase molt bonica que diu “en els detalls hi ha l’essència de la vida” i són aquests petits detalls en que jo centro la meva valoració perquè un nen com el R, que en principi resulta que entre d’altres característiques demostra poc interès pels demés o dificultats per establir vincles afectius, preguntava per mi i volia saber de mi quan jo no era a la classe, penso que per insignificant que pugui semblar aquest detall resulta ser una senyal de que l’informe que havíem fet és erroni. Això que anomenem falta d’interès no és cert i ens hauríem de centrar en buscar la manera d’entendre’l i captar les seves demandes a partir de la seva manera de fer-ho i no com hauria de ser o esperem que sigui. Aquest és el mal de les generalitzacions i com a mestres hem d’estar preparats per canviar la direcció o el punt de vista comunicatiu, sovint ens pensem que no es comuniquem però, l’error, potser el que hauríem de fer és intentar posar-nos al seu lloc i estar atents perquè crec que en R ha establert un vincle afectiu amb mi i viceversa.

Jo no tinc molt clar que és el que s’ha de fer, que necessita exactament pel que fa a nivell acadèmic però, si que parteixo de que ha de ser feliç i l’entorn a de facilitar el seu desenvolupament mitjançant un aprenentatge significatiu a partir d’un enfocament individualitzat per tal de que pugui avançar. Això sempre partint de que ha de passar en un entorn normalitzat, i aposto clarament per una filosofia inclusiva i no per la opció de treure’l fora de l’escola ordinària i portar-lo en una escola especialitzada. Sempre podem fer més i un context habilitador i preparat per acollir tots els infants és la millor manera per contribuir en una futura societat inclusiva i no marginal.

[part de la memòria de pràctiques]

Èxits i fracassos

publicat a l’accent 216
Un estudi recent realitzat a l’hospital Clínic de Barcelona determina causes perinatals, a patir una certa predisposició al fracàs escolar. Tinc prou reticències i desconfiances envers aquests estudis o, més aviat, a les intencions que s’amaguen rere aquestes publicacions, ja que el concepte de fracàs escolar variarà en funció d’on vingui i, sobretot, també de la finalitat mateixa de tractar aquest suposat fenomen, ubicat sobretot en les escoles públiques i barris on s’hi concentra la migració.

Als anys 90, el New York Times ja deixava anar joies com un estudi en què deia que la llet materna de les dones negres genèticament afavoria al fracàs escolar als Estats Units. En canvi, en l’actualitat s’usen mecanismes o missatges aparentment menys racistes i que, malauradament,van quallant en la societat. Però allò clar és que les intencions no poden ser bones i el que es pretén és distraure l’atenció; forma part de la manipulació acurada per tal que ni els i les mestres prenguin consciència de què s’amaga realment darrera d’aquestes notícies. Educació compensatòria, risc d’exclusió social, fracàs escolar són termes que s’utilitzen per no dir el que és realment: un sistema educatiu elitista com a conseqüència de polítiques generals segregadores, perquè el fracàs escolar no és més que un altre senyal del fracàs del mateix sistema capitalista.

No buscaré les causes del fracàs escolar perquè discrepo del que s’entén com a tal i perquè sorgeix d’una estructura social basada en la desigualtat premeditada d’un Estat capitalista. Però sí que hem de reflexionar sobre què s’entén per fracàs escolar i què se’n pretén. És com el concepte d’educació compensatòria i que també va sorgir als Estats Units, en teoria, per compensar els alumnes en situació socialment desfavorida per salvar-los del fracàs escolar. D’alguna manera, aquí s’ha intentat imitar i ara es pot veure clarament sobretot a la secundària amb les classes que es divideixen en grups homogenis. D’altra banda, les estadístiques del fracàs sorgeixen de proves fetes a l’alumnat, però en base a quins continguts? Quin procediments d’aprenentatge i pedagogia s’empren a les aules? I si ens centrem en què és èxit i què és fracàs?

És una qüestió de valors identificar què és per a nosaltres tenir èxit o fracàs en la vida i em preocupa prou que en els ambients anomenats alternatius, així com algunes persones considerades políticament d’esquerres hagin assumit el discurs de dretes, difós pels mitjans de comunicació homogenis. Portar els fills o filles a la pública és una acció política de la mateixa manera que és erroni creure que la seva educació comença i acaba a l’escola, ja que pares i mares hi tenen prou feina a fer. Tal i com estem actualment, ja és una qüestió de salvació el que necessita la nostra escola. Pedagogia també és portar els fills a la pública i involucrar-s’hi de manera activa, perquè la solució no rau en crear la nostra alternativa privada, ja que per molta iniciativa pedagògica basada en la llibertat, si s’ha de pagar, perd essència, esdevé contradictori i, com a espai sociabilitzador dels infants, se’ls està condicionant a un entorn no realista, sinó classista. L’escola ha de reflectir la societat tal i com és, de la mateixa manera que els aprenentatges haurien d’anar enfocats a les seves necessitats reals. I, pel que fa a donar suport portant les filles a la concertada, doncs està clar que no hauria de ser quelcom normalitzat i sí, en canvi, criticable.

Paulo Freire va escriure en el seu llibre L’educació com a pràctica de la llibertat que l’analfabetisme és el fenomen que reflecteix l’estructura d’una societat injusta; en aquesta línia, podríem considerar que el “fracàs escolar” d’avui també ho és, amb el però que no cal ser analfabet per estar apartat de la realitat o no poder tenir a l’abast la informació. La lectura i l’escriptura són essencials, però des de l’escola també hem de posar a disposició de tots els i les alumnes les eines necessàries per l’aprenentatge social i potenciar des d’una i per una mirada crítica. I aquesta transformació no serà possible si no ens ho creiem tots i totes.

Maria Freixas i Alió

Mestra i militant de l’esquerra independentista

el nostre compromís

En Jan té 10 anys i aquest curs està a tercer de Primària d’una escola pública qualsevol, d’un barri singular que forma part del teixit social més heterogeni d’una de les ciutats més grans del Principat. En Jan va nàixer, aparentment sense complicacions, però als pocs mesos van començar a sorgir els primers símptomes que evidenciaven problemes greus pel què fa al desenvolupament motriu i cognitiu. Us parlo d’en Jan perquè la feina amb ell esdevé una lliçó quotidiana, us asseguro que hi ha infants amb la capacitat de remoure entranyes i ell n’és un. A primer cop d’ull en veure’l venir amb el seu caminador especial vaig recórrer a l’arxiu de les Paràlisis cerebrals per tal de fer-me un diagnòstic mental; atàxia, hipotonia, problemes greus a la parla i en la capacitat motriu. Després però només sento, el miro, l’escolto i comencem l’aprenentatge plegats perquè en Jan també m’ensenya, i m’explica amb poques paraules com n’és d’admirable i rica la seva diferència.

L’escola inclusiva parteix de què tots els infants són especials i n’hi ha uns quants que ho són més perquè senzillament, requereixen més atenció. Hi ha els que tenen dictamen, personetes amb nom i cognom que recorden com és de fascinant la seva capacitat d’adaptació tot i les injustícies físiques i/o psíquiques que els ha tocat viure. Totes elles, amb papers o no que ho certifiquin, requereixen d’una segona mà per ajudar-los a tirar endavant i ara ens trobem davant un panorama que tot i l’increment d’alumnes, el Govern decideix retallar en recursos humans. I l’escola inclusiva? On para? Es podia dir que el salt, com a mínim conceptual, de la integració a la inclusió estava fet, i ara, ens vénen amb molles, engrunes que fan simular amb temes econòmics per tal d’aconseguir els seus objectius, els de la classe política i del mercat, amb els seus interessos burgesos i racistes de precaritzar l’escola pública de tal manera que esdevingui cada vegada més una fàbrica de generacions adormides i acrítiques. Els alumnes amb discapacitat necessiten d’un entorn normalitzat per a poder desenvolupar-se al màxim, alhora que un suport especialitzat, però ara es retallen d’amagat els drets dels infants promovent així altre cop la segregació i la divisió escola-família, fent que aquestes optin per tornar a l’escola especialitzada o fins i tot a quedar-se els fills a casa.

És l’hora de fer palès el veritable compromís més enllà de les concentracions i mostres d’indignació envers la privatització de l’aprenentatge, perquè aquesta lluita també s’ha de traduir dins les nostres aules. Endurint les protestes sense renunciar a dos aspectes crucials com la qualitat i la inclusió. Construint bastides que els assegurin un camí educatiu inclusiu real, esborrant la línia que separa l’escola dels pares i mares per compartir de veritat el camí de l’aprenentatge. Perquè la lluita actual per la millora educativa i el rebuig de les polítiques actuals ens han de fer sortir al carrer per defensar la nostra escola però també dins d’ella mateixa, fent nostre el radi d’acció que ens envolta com a petit espai transformador que camini cap a la qualitat i la inclusió que es mereixen els i les nostres alumnes. Ah, i en Jan amb el seu caminador particular és el més ràpid de l’escola!

 publicat a La Directa 248

Maria Freixas i Alió. Mestra d’educació especial i primària

La lluita com a herència

La lluita com a herència

A mesura que ens fem grans, és lògic i previsible que en les converses creixi el debat al voltant de tenir descendència. Resulta inherent per a l’ésser humà la necessitat de reproduir-se i, d’una banda, hi ha la polèmica per excel·lència entre qui aposta per no reproduir-se perquè el món que els esperaria als fills o filles no paga la pena i, de l’altra, qui sí que ho vol.

Més enllà, però, hi ha la qüestió de com tenir filles en la societat actual; podem seguir reproduint el patró clàssic establert, però és evident que l’estructura familiar tradicional està cada vegada més obsoleta. Però tampoc hi ha massa futur per al nucli familiar postmodern que ha intentat salvar els obstacles més arrelats com els prejudicis: parlo de parelles heterosexuals que no aposten per casar-se o, d’altra banda, parelles homosexuals que han fet el pas com han pogut, però sobretot, com se’ls ha deixat. Aquest prototip de família actual ha prosperat, però, amb una base que es podria interpretar com a tradicional: la idea de dur endavant el projecte de portar una filla al món des d’una estructura física, que seria la casa, amb dues figures internes, que serien o bé un pare i una mare, o bé dues mares o dos pares. Altrament, seria que la idea de la separació i que el fill o filla no disposi de les dues figures com a projecte sentimental dins la llar és una qüestió previsible però no contemplada.

Les individualitats, en part, creixen per atendre a les noves propostes del mercat i l’economia; alhora, això ha repercutit en canviar les estructures socials. Però més enllà del que podem considerar un nucli familiar idoni i la seva viabilitat com ha estat pensat fins ara, m’agradaria fer èmfasi en el que podria definir com a aspectes relacionals que estan influïts directament pels sentiments i valors de la nostra societat i que es reflecteixen amb les actituds.

Quan parlo de les actituds envers la parella i el projecte familiar, em refereixo a la relació coherent i sincera per la qual estem decidits a mantenir aquest tracte. És a dir, em refereixo a si es fan explícits els acords com la monogàmia, la relació oberta, etc. per fer front a la liquidesa relacional capitalista des de la base de la nostra lluita individual. Cal entendre que, si no som coherents i no som sincers envers els tractes, potser haurem de fer un pas valent i decidit de transformació, perquè si ens hi adaptem i ens deixem portar per la immediatesa efímera actual, allò que només depenia de nosaltres i no es pot comprar perquè és immaterial (els valors, sentiments i emocions) perdrà tot el sentit, i haurem perdut la batalla.

Em refereixo a explorar altres vies, a part de la família monoparental, com per exemple la maternitat/paternitat compartida, i crear noves formes revolucionàries també dins les nostres cases, si ho volem i necessitem, i ser valents per a tenir fills d’altres maneres. Perquè, en el fons, el que realment necessitaran seran uns referents clars, conseqüents, coherents i honestos amb els seus actes i, evidentment, que els estimin.

No sentencio, sinó que trasllado reflexions en forma de preguntes, perquè tenir filles no és una decisió fàcil i ràpida, car es necessita tenir-ho molt clar i poder tenir la sort de gaudir d’uns mínims però poder fer el pas. Dic ‘sort’, i la recalco, perquè sembla que si no busquem alternatives reals als aspectes lligats a l’economia, serà aquesta qui ens farà recular en la descendència. Però sí que aposto fermament que, si creiem en la validesa de la lluita per canviar el món, hem de ser optimistes també en aquest tema, trencar els tòpics d’arrel, crear noves formes de família i lluitar també per portar fills i filles en aquest món que potser no canviarem nosaltres però les que encara estan per venir, segur que sí.

Maria Freixas i Alió (Mestra i militant de l’esquerra independentista)

il.lustració: Olga Capdevila

Publicat a La Directa núm. 241