Illa

Una gota de terra acaricia la mar,
ella és aquella que tant he somiat.
Perquè ella és l’illa, no és un amor normal,
ella és una il·lusió que té gust a sal.

I dins l’olivera el temps s’ha aturat,
un timbal de pedra, boscos i animals.
No som un poeta, jo som escribà,
un illot des d’on escric el que vull cantar demà.

Quan m’he allunyat de tu, fugint de jo mateix,
dins el pit sentia un dolor que no es veu,
com una llum en la foscor del meu record,
un camí de claror i pau que ho ompli tot de passió.

És sa meua presó, sa meua llibertat,
on totes les fronteres són cel, arena i mar.
Tan gros aquest petit món meu,
i un riu per a creuar els seus ponts,
i jo que sóc natiu, aquí sa meua vida hi viu i diu:

Quan m’he allunyat de tu, fugint de jo mateix,
dins el pit sentia un dolor que no es veu,
com una llum en la foscor del meu record,
un camí de claror i pau que ho ompli tot de passió

Ben Clark

No existeix la zona de confort on hi pugui nàixer això, tot junt. Lletra, música, veu i blau.

Anuncis
| Deixa un comentari

Espores

falguera

He perdut un poema
i l’espurna s’ha marcit
en el silenci…
com
quan
m’abraçaves les llàgrimes
amb els cabells
i m’omplies les butxaques
de papallones
juganeres…

| Deixa un comentari

L’abisme

Al capdavall de l’inexorable oratge, arriben.
Les temudes hores bordes
de minuts encadenats
on cada segon esdevé
el darrer instant, impecable
i l´últim alè begut, accelerat.

Records retinguts d’una vida
privada de llibertat,
just allà on vas nàixer
per sobreviure des del primer plor
quan el món la benvinguda et va donar.

Llàgrimes prematures
brollen amb la saguera lluna
i em retorna la teva aposta:
No claudicar mai.

Pengen tristors seques
de l’arbre del davant
d’escorça fosca i també forta
on s’hi enfilen els desitjos
i les carícies a l’esquena
que no s’acaba mai,
vorejant la vida
acaronant la llum
abans de partir.

Ara si, un munt de fulles en blanc
han esborrat el futur i
al mirar-me les mans
on hi bullen inequívocs,
són els teus ulls,
la teva mirada
que m’explica la victòria,
a cada cinglera
que portarà el teu nom.

#PoderPopular

 

 

 

 

 

| Deixa un comentari

poema per combatre l’alienació relacional

flortaronger

Obra de Constantino Gómez Salvador

Amb la primavera arriba el fangós

mite de la mitja taronja que parteix el cos.

Quina falta de personalitat.

A aquestes alçades, tothom ja sap

que per fer un bon suc, pel cap baix, fan falta, amb molt de gust,

dues, o més, taronges senceres.

Alè a taronja sencera, Cesk Freixas

| Deixa un comentari

“Una mica d’impossible o m’ofego”

arbre

Com d’altres lluites que coneixem, aquesta també ho és, és un dels impossibles a construir-ne amb passió, la resposta….
| Deixa un comentari

Exili

benguerelPor, fred, fam,
i la recança de l’oblit
penjaven de les meves branques.

Mentre tu jeies distant i cec,
damunt la sorra d’Argelers,
la solitud m’acaronava la galta.

La carícia d’una mà tremolosa
auxiliada per la buidor de les nits,
just entre els dits [és on hi romanen els anys].

Tant sols una petita clivella
en el mateix respir
s’hi arquejaven els records
recordant una fotografia dalt del cim.

Els fantasmes del Camp
retornaven al fons de l’armari
llevant la pols
i la història de l’exili
d’una nina nua i vella.

| Deixa un comentari

Barcelona, ciutat Exili

foto: Internet

foto: Internet

El nostre Poble un mirall de solidaritat, la nostra gent l’experiència viscuda. Les nostres arrels estan conformades d’aprenentatges, basades entre d’altres en la capacitat d’haver fet front a la Dictadura, la guerra, a l’exili i a les desaparicions. La lluita del nostre Poble es tradueix en cada una de les mirades que ens trobem en el viatge quotidià esbossat a cada pas, per qualsevol carrer barceloní. Capgirant la ciutat es desfan els prejudicis i alimentem els bagatges individuals de colors i aromes per sentir-nos trepitjar juntes la mateixa terra. Ciutat Rebel. Des del silenci imposat vam aprendre a no callar i avui dia encara ens trobem immerses amb el compromís ferm de fer justícia, per les que van patir, i morir. Perquè fer-ho per les nostres àvies és fer-ho per a les generacions que encara han de venir. Nosaltres filles de l’exili entenem les noves mirades que arriben a Barcelona; perseguides per les guerres que broten de l’espoli imperialista constant, l’arrel macabre de la desigualtat actual, la mercantilització de la caritat i l’obscè negoci on les vides tenen preu.

Ens hem escoltat i hem acceptat el nostre passat per a convertir-lo en un crit col·lectiu de
què no tornarà a passar ni a casa nostra ni enlloc. Indeslligables a la memòria històrica  volem exhumar les restes del robatori que perviu encara avui dia, aturar-ne el patiment i
contribuir des de la humilitat i el respecte a crear intercanvis i enfortir les lluites. Fer caure els murs tendint lligams d’esperança. Una xarxa de solidaritat del mediterrani que ens identifiqui com a Sud actiu de transformació. Cuidar les nostres germanes, protegir la vida lluitant també contra les màfies, contra les mesures de seguretat internacionals, millorar les polítiques d’acollida de les refugiades , etc. Fem de l’exili global una llar on teixim una ciutat amb memòria i ànima, una ciutat coratge que ennuegui el feixisme, el racisme i la islamofòbia fins a fer-los desaparèixer.

Aquesta és, la Barcelona Internacionalista que volem.

| Deixa un comentari