Llunes i Arbres

Betula pendula

Senzillament, vinc amb la llum.
Duc el sol sota l’escorça clara del bosc.
En aigües dolces, estiro arrels i afermo la terra.
Sóc la delicada duresa del riu quan l’embat del temps
és glaç i el llamp es fon. I del meu son,
desperto silenciós d’entre les boires desfent el somni.
Respiro i sento com brota la vida a les fulles dels meus dits.

Autoria:

 Llunarbori

llunarbori

Anuncis
| Deixa un comentari

Illa

Una gota de terra acaricia la mar,
ella és aquella que tant he somiat.
Perquè ella és l’illa, no és un amor normal,
ella és una il·lusió que té gust a sal.

I dins l’olivera el temps s’ha aturat,
un timbal de pedra, boscos i animals.
No som un poeta, jo som escribà,
un illot des d’on escric el que vull cantar demà.

Quan m’he allunyat de tu, fugint de jo mateix,
dins el pit sentia un dolor que no es veu,
com una llum en la foscor del meu record,
un camí de claror i pau que ho ompli tot de passió.

És sa meua presó, sa meua llibertat,
on totes les fronteres són cel, arena i mar.
Tan gros aquest petit món meu,
i un riu per a creuar els seus ponts,
i jo que sóc natiu, aquí sa meua vida hi viu i diu:

Quan m’he allunyat de tu, fugint de jo mateix,
dins el pit sentia un dolor que no es veu,
com una llum en la foscor del meu record,
un camí de claror i pau que ho ompli tot de passió

Ben Clark

No existeix la zona de confort on hi pugui nàixer això, tot junt. Lletra, música, veu i blau.

| Deixa un comentari

Espores

falguera

He perdut un poema
i l’espurna s’ha marcit
en el silenci…
com
quan
m’abraçaves les llàgrimes
amb els cabells
i m’omplies les butxaques
de papallones
juganeres…

| Deixa un comentari

L’abisme

Al capdavall de l’inexorable oratge, arriben.
Les temudes hores bordes
de minuts encadenats
on cada segon esdevé
el darrer instant, impecable
i l´últim alè begut, accelerat.

Records retinguts d’una vida
privada de llibertat,
just allà on vas nàixer
per sobreviure des del primer plor
quan el món la benvinguda et va donar.

Llàgrimes prematures
brollen amb la saguera lluna
i em retorna la teva aposta:
No claudicar mai.

Pengen tristors seques
de l’arbre del davant
d’escorça fosca i també forta
on s’hi enfilen els desitjos
i les carícies a l’esquena
que no s’acaba mai,
vorejant la vida
acaronant la llum
abans de partir.

Ara si, un munt de fulles en blanc
han esborrat el futur i
al mirar-me les mans
on hi bullen inequívocs,
són els teus ulls,
la teva mirada
que m’explica la victòria,
a cada cinglera
que portarà el teu nom.

#PoderPopular

 

 

 

 

 

| Deixa un comentari

poema per combatre l’alienació relacional

flortaronger

Obra de Constantino Gómez Salvador

Amb la primavera arriba el fangós

mite de la mitja taronja que parteix el cos.

Quina falta de personalitat.

A aquestes alçades, tothom ja sap

que per fer un bon suc, pel cap baix, fan falta, amb molt de gust,

dues, o més, taronges senceres.

Alè a taronja sencera, Cesk Freixas

| Deixa un comentari

“Una mica d’impossible o m’ofego”

arbre

Com d’altres lluites que coneixem, aquesta també ho és, és un dels impossibles a construir-ne amb passió, la resposta….
| Deixa un comentari

Exili

benguerelPor, fred, fam,
i la recança de l’oblit
penjaven de les meves branques.

Mentre tu jeies distant i cec,
damunt la sorra d’Argelers,
la solitud m’acaronava la galta.

La carícia d’una mà tremolosa
auxiliada per la buidor de les nits,
just entre els dits [és on hi romanen els anys].

Tant sols una petita clivella
en el mateix respir
s’hi arquejaven els records
recordant una fotografia dalt del cim.

Els fantasmes del Camp
retornaven al fons de l’armari
llevant la pols
i la història de l’exili
d’una nina nua i vella.

| Deixa un comentari