Espores

falguera

He perdut un poema
i l’espurna s’ha marcit
en el silenci…
com
quan
m’abraçaves les llàgrimes
amb els cabells
i m’omplies les butxaques
de papallones
juganeres…

| Deixa un comentari

L’abisme

Al capdavall de l’inexorable oratge, arriben.
Les temudes hores bordes
de minuts encadenats
on cada segon esdevé
el darrer instant, impecable
i l´últim alè begut, accelerat.

Records retinguts d’una vida
privada de llibertat,
just allà on vas nàixer
per sobreviure des del primer plor
quan el món la benvinguda et va donar.

Llàgrimes prematures
brollen amb la saguera lluna
i em retorna la teva aposta:
No claudicar mai.

Pengen tristors seques
de l’arbre del davant
d’escorça fosca i també forta
on s’hi enfilen els desitjos
i les carícies a l’esquena
que no s’acaba mai,
vorejant la vida
acaronant la llum
abans de partir.

Ara si, un munt de fulles en blanc
han esborrat el futur i
al mirar-me les mans
on hi bullen inequívocs,
són els teus ulls,
la teva mirada
que m’explica la victòria,
a cada cinglera
que portarà el teu nom.

#PoderPopular

 

 

 

 

 

| Deixa un comentari

poema per combatre l’alienació relacional

flortaronger

Obra de Constantino Gómez Salvador

Amb la primavera arriba el fangós

mite de la mitja taronja que parteix el cos.

Quina falta de personalitat.

A aquestes alçades, tothom ja sap

que per fer un bon suc, pel cap baix, fan falta, amb molt de gust,

dues, o més, taronges senceres.

Alè a taronja sencera, Cesk Freixas

| Deixa un comentari

“Una mica d’impossible o m’ofego”

arbre

Com d’altres lluites que coneixem, aquesta també ho és, és un dels impossibles a construir-ne amb passió, la resposta….
| Deixa un comentari

Exili

benguerelPor, fred, fam,
i la recança de l’oblit
penjaven de les meves branques.

Mentre tu jeies distant i cec,
damunt la sorra d’Argelers,
la solitud m’acaronava la galta.

La carícia d’una mà tremolosa
auxiliada per la buidor de les nits,
just entre els dits [és on hi romanen els anys].

Tant sols una petita clivella
en el mateix respir
s’hi arquejaven els records
recordant una fotografia dalt del cim.

Els fantasmes del Camp
retornaven al fons de l’armari
llevant la pols
i la història de l’exili
d’una nina nua i vella.

| Deixa un comentari

Barcelona, ciutat Exili

foto: Internet

foto: Internet

El nostre Poble un mirall de solidaritat, la nostra gent l’experiència viscuda. Les nostres arrels estan conformades d’aprenentatges, basades entre d’altres en la capacitat d’haver fet front a la Dictadura, la guerra, a l’exili i a les desaparicions. La lluita del nostre Poble es tradueix en cada una de les mirades que ens trobem en el viatge quotidià esbossat a cada pas, per qualsevol carrer barceloní. Capgirant la ciutat es desfan els prejudicis i alimentem els bagatges individuals de colors i aromes per sentir-nos trepitjar juntes la mateixa terra. Ciutat Rebel. Des del silenci imposat vam aprendre a no callar i avui dia encara ens trobem immerses amb el compromís ferm de fer justícia, per les que van patir, i morir. Perquè fer-ho per les nostres àvies és fer-ho per a les generacions que encara han de venir. Nosaltres filles de l’exili entenem les noves mirades que arriben a Barcelona; perseguides per les guerres que broten de l’espoli imperialista constant, l’arrel macabre de la desigualtat actual, la mercantilització de la caritat i l’obscè negoci on les vides tenen preu.

Ens hem escoltat i hem acceptat el nostre passat per a convertir-lo en un crit col·lectiu de
què no tornarà a passar ni a casa nostra ni enlloc. Indeslligables a la memòria històrica  volem exhumar les restes del robatori que perviu encara avui dia, aturar-ne el patiment i
contribuir des de la humilitat i el respecte a crear intercanvis i enfortir les lluites. Fer caure els murs tendint lligams d’esperança. Una xarxa de solidaritat del mediterrani que ens identifiqui com a Sud actiu de transformació. Cuidar les nostres germanes, protegir la vida lluitant també contra les màfies, contra les mesures de seguretat internacionals, millorar les polítiques d’acollida de les refugiades , etc. Fem de l’exili global una llar on teixim una ciutat amb memòria i ànima, una ciutat coratge que ennuegui el feixisme, el racisme i la islamofòbia fins a fer-los desaparèixer.

Aquesta és, la Barcelona Internacionalista que volem.

| Deixa un comentari

En defensa d’Afrodita i el patiment estalviat [1a part]

editat per @TigrePaper

editat per @TigrePaper

Un dels objectius del llibre i ho diu explícitament Na Pai és reflexionar sobre les nostres relacions, com les duem a terme, com les vivim i com les sentim. Ras i clar. En principi pot semblar que aquest pot esdevenir un exercici senzill a realitzar. A mesura que llegeixes el llibre, però, he estat gratament sorpresa de la qualitat i quantitat de beneficis que me’n duc un cop l’he llegit. Això si, ha estat com una sacsejada, com si t’agafessin pels peus i t’espolsessin bruscament durant una bona estona. Acabes el llibre i et poses dempeus com pots, i un cop t’has refet te’n adones que al camí que trepitges brilla com mai i que fins i tot t’ha canviat la cara. Deu ser allò del Karma. Ser conscient de l’acte recíproc de la paraula i el pensament. Teoria i praxis del bagatge intern conflueixen gràcies a algunes de les lectures [ a mi em serveixen uns capítols, a tu potser uns altres]. Tot plegat finalment per obtenir unes eines determinades que existeixen i se’ns amaguen premeditadament.

A finals d’estiu de 2011 vaig publicar un article a la Directa què portava per títol «La lluita com a herència» en ell vaig intentar transmetre el meu neguit envers les formes de relació i la reproducció, de com urgia la necessitat d’aturar la hipocresia inherent no només en les relacions afectives i sexuals sinó al capdavall la contradicció de base, la que arrossega una mateixa com a ésser individual. Durant molts anys havia estat molt de Bauman, suposo que d’alguna manera em donava respostes i és cert que en part té molta raó, no puc deixar de tenir-lo en ment però ara escrivint sobre Afrodita potser tot plegat és un excurs per al vell Bauman, qui sap. Perquè per molt que el llegís amb fervor i admiració hi havia respostes que seguien sense arribar, sobretot en l’apassionant món de les relacions afectivo-sexuals i la reproducció[és curiós el mapa que una pot arribar a fer, l’anàlisi d’entendre que les problemàtiques de totes les relacions siguin quines siguin s’originen sempre per culpa del sistema monogàmic]. D’acord, potser és cert que acabo de baixar de la figuera, no he descobert cap enigma, però no em fa cap recança dir que per mi el llibre ha estat un gran descobriment. Per altra banda trobo què algú ho havia d’escriure i parlar-ne obertament, en català i des del nostre moviment. Gràcies Na Pai, de tot cor. Però si tot plegat és tant evident perquè la majoria de nosaltres optem per seguir patint, innecessàriament?

Un altre dia continuaré amb aquesta ressenya, ara però, coincidint amb el primer dia de l’any 2015 us faig la recomanació de llegir-vos el llibre. Si voleu fer un repàs de les vostres relacions, un viatge pels patiments passats o presents [que espero que passin a millor vida ben aviat] si us voleu perdonar a vosaltres mateixes, perdonar les vostres companyes de viatge i demanar-los també perdó. Podem començar plegades la necessària revolució de base i si ja l’heu començat com Na Pai o les demés col.laboradores del llibre, feu-nos partícips!!!

| Deixa un comentari