des de l’apartheid

Aquesta tarda he decidit prendre el cafè àrab sense llet i sense sucre, com cal, per poder olorar l’aroma i degustar el cardamom. Per retenir en la memòria tot allò que els meus ulls veuen. Aquest espai em serveix per explicar, però també per no oblidar les converses i les vivències en aquest trosset de món, desgastat i castigat injustament des de fa més de 60 anys. I és que si alguna cosa pot passar aquí, és que tot plegat esdevingui formant part de la injusta normalització que pateix cada vida quotidiana de tot palestí i palestina.

Em trobo envoltada d’aquesta dicotomia contradictòria. Per una banda treballant per la inclusió i la normalització de les Necessitats Educatives Especials i, per l’altra reclamant perquè l’ocupació i l’apartheid finalitzin i la vida quotidiana del poble Palestí actual no es normalitzi.

Ahir a la tarda vaig conèixer a la Rana i vaig retrobar-me amb l’Ahmad. Els dos són joves de Betlehem i els dos pateixen l’apartheid. L’Estat d’Israel els nega l’entrada a Jerusalem o a la Palestina del 48 (Ara Israel), i han de demanar permís per poder-hi anar. A l’Ahmad l’hi han concedit el permís temporalment perquè el seu pare està ingressat allà, i m’explicava les condicions anotades en el paper: per tres mesos, per la ciutat de Jerusalem i de 5 del matí a 8 del vespre. Reia perquè això ja només pot riure. Els dos han de demanar permís a l’Estat d’Israel per viatjar a fora del territori controlat. La Rana em va fer una ruta ràpida per Betlehem, em va ensenyar les ultimes construccions d’assentaments i el mur en construcció que si tot segueix així acabarà envoltant la ciutat. I a les nits segueix entrant l’exèrcit per detenir a palestins.

Vaig marxar emprenyada, entre que no sabia exactament a quina hora hi havia l’últim bus a l’altra banda del terrorífic Check point i que aquest no saps mai quan tanquen. Bé quan els soldats acaben la jornada laboral o quan decideixen anar a fer el cafè o humiliar més encara als i les palestines. Sempre em passa el mateix quan passo de tornada a Jerusalem per aquest punt de control, no saps mai per quin passadís has d’anar i evidentment ningú t’avisa quin està obert. Finalment quan vaig veure entrar un pare amb tres fills petits el vaig seguir, qui millor ho havia de saber! Una mica més i el fan despullar, sol va passar unes quantes vegades fins que va deixar de sonar el detector de metalls, jo a l’altra banda amb els seus fills. Van passar els nens i l’últim d’ells va fer sonar el detector, vinga endarrere i endavant fins que el pare amb cara de resignació, va fer un gest amb la cremallera dels pantalons del xic volent dir que segur sonava això. A dins de la cabina dos soldats, la noia va començar a cridar en hebreu. Llavors com em tocava passar a mi i veient el que panorama, els hi vaig dir pujant el to de veu  que si hi havia algun problema. Zas, no m’havien vist o no s’esperaven el meu to que el soldat em va dir amablement patètic; no tranquil·la no passa res, ho sento. Li vaig ensenyar el passaport amb la ràbia entre les dents i em vaig girar d’esquena, vam marxar els 4 cap a buscar el bus.

Vaig estar a Palestina per primera vegada a finals de l’any 2005, i aquí no tant sols no ha canviat res, sinó que ha empitjorat, a l’interior de Cisjordània han obert molts punts de control que afavoreix a la mobilitat interna i suposa oxigen per seguir vivint i no perdre l’esperança, però i si l’esperança surt volant en forma d’ocell només divisarà una normalització perillosa, un engany perquè des de dalt només hi veurà una gran presó.

Anuncis

Quant a mfreixas

Participar de l'aprenentatge dels infants donant les eines necessàries perquè la diferència sigui tan sols una font de riquesa i no un fa
Aquesta entrada ha esta publicada en apartheid, Educació, justícia social. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

3 respostes a des de l’apartheid

  1. Maria del Mar ha dit:

    Impresionant tot el que expliques i com ho expliques. No hi ha com una testimoni de primera mà que entén tan bé la ocupació militar de Palestina de part de Israel.
    Quan tornis a veure la Rana dóna-li records de part meva. Jo vaig ser a Beit Sahour amb ella durant un mes a l’IMEMC.
    Per cert, has tastat el tè àrab amb “maramia” (sàlvia)? També és com un viatge a les entranyes d’aquest poble que tant estimem.
    Cuida’t i molts petons.

  2. Mushir ha dit:

    No hi ha res més bonic que sentir com Palestina se’t fica a dins mitjançant el cafè. T’omple els pulmons, l’estómac i les venes.
    Fer-ho davant la porta de Damasc no té preu.

    Si algun dia perds el bus… no et preocupis, caminant es triga una hora en arribar a Jerusalem.

  3. ire ha dit:

    Gràcies marieta, perque fas que ja estem allà amb tu.
    No paris d’explicar ni de mirar amb els ulls de la resistencia.
    Tenim pendent el suc 😉
    Una abraçada gegant, valenta!!

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s