Desconnexions

El dimecres, em va dir Iman, la coordinadora, que ens esperava una sortida amb els nens i nenes. Pocs detalls en sabia però em feia molta il·lusió. Com serà un sortida aquí, a palestina? Em preguntava jo. La curiositat em picava, però quan vaig veure a primera hora que no marxàvem nosaltres sols, sinó que també hi venien les mares i els seus fills que viuen al centre. Em va agafar una alegria enorme. ( El centre acull temporalment famílies, normalment la mare, que viuen a Cisjordània o Gaza, per tal de que el seu fill rebi teràpia, rehabilitació, habilitació i pautes educatives per quan tornin a casa).I és que buscava l’excusa per apropar-m’hi més i em va venir caiguda del cel, com la Ferrial.

A les vuit del matí ja estàvem tots i totes preparades, la canalla somreia i l’Islam, en khaled i l’Amir no se’n sabien a venir, em van encomanar els somriures i l’entusiasme sense saber exactament on anàvem. Sortíem de Jerusalem Est i enfilàvem Oest en direcció Tel-aviv, al cap de 30 minuts vorejàvem una muntanya i a l’arribar em vaig vore davant d’un lloc entre un mini parc d’atraccions i un txiqui parc a lo gran. Sinó hagués tingut agafats de les mans a dos dels alumnes haguéssim marxat volant cap a les atraccions dels nervis que portaven a sobre.

Així doncs un cop instal.lats a les cadires i després d’un bon esmorzar vam començar a treure els implants coclears dels nens i nenes, la qual cosa va provocar anècdotes molt divertides durant la jornada lúdica. Perquè estaven emocionants i perquè no hi sentien o alguns que hi sentien encara que poc, van aprofitar per fer veure que no. Apurant al màxim d’unes hores d’esbarjo merescut. Jo de tant en tant, amb l’excusa de controlar el descontrol, baixava per algun tobogan o saltava pels jocs inflables. També m’havien encarregat de fer el reportatge fotogràfic per tenir un record de l’excursió, així em podia apropar i gaudir de moments únics.

Mares de Gaza o de la Cisjordània més interior alliberades en tots els sentits per un dia, gaudint amb els seus fills, moments de felicitat compartida. La majoria d’aquests nens tenen discapacitats molt severes i resulten greument afectats, condicionats a dependre dels seus referents en pràcticament tots els espais de la seva vida. I allà estaven les mares valentes i orgulloses dels seus fills, regalant somriures i deixant-los conèixer noves sensacions enmig de tants estímuls sensorials. Realment jo ho vaig viure com una classe accelerada d’estimulació basal i tacte hàptic, alhora de treballar allò encara meś important, el vincle afectiu i emocional.

La rematada va ser al final, on unes quantes mares i jo ens vam unir en un mega espai inflable i ens vam posar a saltar com si fóssim ara nosaltres les criatures. Ens agafavem les mans, saltàvem fins a “arba” i ens deixàvem caure per seguir botant sense parar de riure. En aquell moment vaig pensar que les admirava més del que em pensava. Per la seva força, la seva lluita quotidiana i no perdre mai el somriure i l’esperança.

Per ser Mares amb nens amb discapacitat,

per ser Dones,

i per ser Palestines.

Anuncis

Quant a mfreixas

Participar de l'aprenentatge dels infants donant les eines necessàries perquè la diferència sigui tan sols una font de riquesa i no un fa
Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s