suports I

Diumenge vaig passar el dia a Betlehem, amb la Belén, noia catalana que vaig conèixer mitjançant la comunitat palestina de Catalunya, i amb l’Ahmad, amic retrobat que va estar fent el doctorat a Barcelona i ara imparteix classe a la Universitat d’Alqud’s. Sort en vaig tenir d’ells dos perquè tenia una missió complicada sinó gaudia de suport lingüístic entre d’altres.

M’interessava saber quina era la metodologia educativa pel que fa la discapacitat visual a les aules palestines i, per això, també em feia gràcia emportar-me algun dels recursos que s’utilitzen a les nostres escoles gràcies a la gran tasca que fa el Centre de Recursos Educatius Joan Amades, després d’intentar una donació via “lliure” va resultar més viable la col.laboració de TV3 ( això ja ho explicarem més endavant) i la once no només em va donar la Braïllin sinó que a més em van obsequiar amb una caixa de 200 clauers per practicar el braille. Per altra banda les companyes de l’escola Folch i Camarassa també es van apuntar donant-me reproduccions dels bastons, que en realitat eren bolis però que van molt bé com a referents i suport tàctil.

Així que tenia dos objectius; per una banda entregar els materials i per altra banda saber com s’enfoca l’educació en alumnes amb ceguesa o restes visuals. Per començar he de dir que a les nostres escoles els nens i nenes amb aquestes característiques estan totalment inclosos a les aules ordinàries, ja fa molt de temps que estem en un procés normalitzador i aquesta discapacitat està totalment assimilada, però en d’altres encara s’ha de fer molta feina.  També haig de dir que a l’estiu, els alumnes d’Al Ala’ea comparteixen casal d’estiu amb d’altres infants sense ceguesa.   En tot cas la situació a Palestina i en concret als territoris ocupats si ja és dur enfrontar-se a un creixement sense opressions, pors, violència, amb autonomia, mobilitat, etc. Tot encara és més complicat i injust per a les persones que pateixen algun tipus de discapacitat.

En aquest centre situat a Betlehem, hi van alumnes de tot Cisjordània, amb la conseqüència de que aquests han de deixar les seves llars i passen a viure a l’escola pràcticament durant tota la seva escolarització. Per altra banda i punt, per mi, molt significatiu és que aquí l’escolarització obligatòria comença als 6 anys, per tan no hi ha una etapa de 3 a 5 on els infants puguin començar el seu aprenentatge. Per un nen que hi veu això no seria tant terrible, perquè sinó va a escola està envoltat d’un seguit d’imputs constants que el motiven i formen part del seu desenvolupament i potencien els esquemes de coneixement, a part, també existeixen les llars d’infants però que no estan enfocades a nens amb discapacitat visual.  Bé perquè us en feu una idea, a les nostres aules un nen amb ceguesa pot començar a llegir i escriure en Braille a P5, a vegades inclús abans, llavors ja té adquirits una serie de coneixements i mecanismes que l’afavoreixen al desenvolupament cognitiu i en la resta d’àrees.

Així doncs ens trobem que a Palestina, aquest nens comencen a iniciar-se i a desenvolupar-se mitjançant el braille a partir dels 6 anys.   De totes maneres el centre que forma part del Ministeri d’Educació de l’Autoritat Nacional Palestina, està carregat de materials adaptats per poder seguir el currículum oficial. El que encara he d’investigar, perquè ara no hi ha classes, és com es fa el procés d’ensenyament i aprenentatge amb el braille. Per altra banda tampoc tinc clara quina és la utilització continuada dels recursos i com es du a terme la formació del professorat. I em venen un munt de coses al cap, haurem de tornar-hi més endavant?

Quan tornava cap a Jerusalem, fent cua al check point, no m’imaginava una persona amb ceguesa passant-lo de manera autònoma. I vaig pensar una vegada més: Maleïda ocupació!! Perquè l’altra tema és que el dia que els check points estiguin adaptats a les persones amb discapacitat potser el poble palestí haurà tornat a perdre una mica més. Perquè que jo sàpiga no hi ha una bona ocupació i una ocupació dolenta, i al meu parer, tot intent per millorar-la és contribuir a que no s’acabi mai.

Anuncis

Quant a mfreixas

Participar de l'aprenentatge dels infants donant les eines necessàries perquè la diferència sigui tan sols una font de riquesa i no un fa
Aquesta entrada ha esta publicada en apartheid, Educació, justícia social. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s