La lluita com a herència

La lluita com a herència

A mesura que ens fem grans, és lògic i previsible que en les converses creixi el debat al voltant de tenir descendència. Resulta inherent per a l’ésser humà la necessitat de reproduir-se i, d’una banda, hi ha la polèmica per excel·lència entre qui aposta per no reproduir-se perquè el món que els esperaria als fills o filles no paga la pena i, de l’altra, qui sí que ho vol.


Més enllà, però, hi ha la qüestió de com tenir filles en la societat actual; podem seguir reproduint el patró clàssic establert, però és evident que l’estructura familiar tradicional està cada vegada més obsoleta. Però tampoc hi ha massa futur per al nucli familiar postmodern que ha intentat salvar els obstacles més arrelats com els prejudicis: parlo de parelles heterosexuals que no aposten per casar-se o, d’altra banda, parelles homosexuals que han fet el pas com han pogut, però sobretot, com se’ls ha deixat. Aquest prototip de família actual ha prosperat, però, amb una base que es podria interpretar com a tradicional: la idea de dur endavant el projecte de portar una filla al món des d’una estructura física, que seria la casa, amb dues figures internes, que serien o bé un pare i una mare, o bé dues mares o dos pares. Altrament, seria que la idea de la separació i que el fill o filla no disposi de les dues figures com a projecte sentimental dins la llar és una qüestió previsible però no contemplada.


Les individualitats, en part, creixen per atendre a les noves propostes del mercat i l’economia; alhora, això ha repercutit en canviar les estructures socials. Però més enllà del que podem considerar un nucli familiar idoni i la seva viabilitat com ha estat pensat fins ara, m’agradaria fer èmfasi en el que podria definir com a aspectes relacionals que estan influïts directament pels sentiments i valors de la nostra societat i que es reflecteixen amb les actituds.

Quan parlo de les actituds envers la parella i el projecte familiar, em refereixo a la relació coherent i sincera per la qual estem decidits a mantenir aquest tracte. És a dir, em refereixo a si es fan explícits els acords com la monogàmia, la relació oberta, etc. per fer front a la liquidesa relacional capitalista des de la base de la nostra lluita individual. Cal entendre que, si no som coherents i no som sincers envers els tractes, potser haurem de fer un pas valent i decidit de transformació, perquè si ens hi adaptem i ens deixem portar per la immediatesa efímera actual, allò que només depenia de nosaltres i no es pot comprar perquè és immaterial (els valors, sentiments i emocions) perdrà tot el sentit, i haurem perdut la batalla.

Em refereixo a explorar altres vies, a part de la família monoparental, com per exemple la maternitat/paternitat compartida, i crear noves formes revolucionàries també dins les nostres cases, si ho volem i necessitem, i ser valents per a tenir fills d’altres maneres. Perquè, en el fons, el que realment necessitaran seran uns referents clars, conseqüents, coherents i honestos amb els seus actes i, evidentment, que els estimin.

No sentencio, sinó que trasllado reflexions en forma de preguntes, perquè tenir filles no és una decisió fàcil i ràpida, car es necessita tenir-ho molt clar i poder tenir la sort de gaudir d’uns mínims però poder fer el pas. Dic ‘sort’, i la recalco, perquè sembla que si no busquem alternatives reals als aspectes lligats a l’economia, serà aquesta qui ens farà recular en la descendència. Però sí que aposto fermament que, si creiem en la validesa de la lluita per canviar el món, hem de ser optimistes també en aquest tema, trencar els tòpics d’arrel, crear noves formes de família i lluitar també per portar fills i filles en aquest món que potser no canviarem nosaltres però les que encara estan per venir, segur que sí.

Maria Freixas i Alió (Mestra i militant de l’esquerra independentista)

il.lustració: Olga Capdevila

Publicat a La Directa núm. 241

Anuncis

Quant a mfreixas

Participar de l'aprenentatge dels infants donant les eines necessàries perquè la diferència sigui tan sols una font de riquesa i no un fa
Aquesta entrada ha esta publicada en Educació. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Una resposta a La lluita com a herència

  1. Retroenllaç: En defensa d’Afrodita i el patiment estalviat [1a part] | Una mestra a Palestina

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s