Fent camí sense Chávez

Catia La Mar

En tot inici, o en noves etapes i camins, la fragilitat n’és part inseparable. El sentiment d’haver de construir-te pràcticament de nou i sobretot, tenir la certesa conseqüent, de què et falten els andamis que abans tenies. Aquesta podria ser la visió més particular i personal de la meva nova etapa a Veneçuela, però d’alguna manera em sento propera al nou context que viu la Revolució bolivariana actualment. En cap cas vull  transmetre que la revolució pateix de fragilitat, però si que es respira un aire de desemparament. A la gent que ja coneixia de l’estiu passat i la que estic coneguen ara, se’ls entel·la la mirada en parlar-me de la mort de Chávez, el seu Comandant ha marxat i s’han quedat orfes, no tant sols a nivell polític sinó també humà. Com no ho haurien de sentir així, si gràcies a ell milions de veneçolanes tenen avui a dia; existència, aliment, sanitat, educació i oportunitats per a desenvolupar-se i créixer. Per primera vegada un president es preocupava pel Poble després d’anys espoli permanent i l’enriquiment d’una minoria a canvi de la gran pobresa, en una gran part extrema, de la majoria. Entenc que pot ser complicat d’entendre o fins i tot algú que em llegeix podrà pensar que estic exagerant. Clar, nosaltres, a casa nostra, acostumades a que els polítics ens ho prenguin tot ens condicionen a sentir desconfiança a l’estament polític de manera permanent. Però aquest sentiment de fragilitat no sorgeix únicament per la falta de Chávez sinó principalment per l’ombra destructora que envolta el govern bolivarià i l’intent desestabilitzador per part de l’oposició en particular i els tentacles de l’imperialisme en general, mitjançant totes les tàctiques i tècniques possibles, entre d’elles la mentida i la manipulació de la realitat .

La falta de control és l’altra qüestió que se’m repeteix en les converses d’aquests dies, en veu d’elles; Chávez ho controlava tot per tal de que vaixell anés a bon port. Si calia per exemple trucava en directe pel programa Aló presidente al ministre de torn per reclamar-li explicacions públicament en aquells projectes que no s’havien dut a terme o del quals l’hi havien arribat queixes. Ara doncs el neguit es podria definir també en la possible falta de control, un País molt ric en forma de caramel petrolier, i la incertesa de si sense ell se seguiran respectant les normes.

També us diré que potser li dono més voltes jo que moltes veneçolanes. Nosaltres acostumades a planificar i pensar sempre en futur. Aquí però la idiosincràsia pròpia del País està marcada pel present i els plans a curt plaç, sinó, de què no van preparar millor un segon pla de Chávez mateix, encara viu? Em pregunto.

No aprofundeixo més en aquests aspectes, em falta molt per veure, preguntar i aprendre.

Hi ha molta feina per fer, són temps de decisió i fermesa, a la Veneçuela de les revolucions la lluita no s’atura!

Anuncis

Quant a mfreixas

Participar de l'aprenentatge dels infants donant les eines necessàries perquè la diferència sigui tan sols una font de riquesa i no un fa
Aquesta entrada ha esta publicada en justícia social, llatinoamèrica, lluita. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s