Amazones-Caracas [Crònica setembre 2013]

Imatge

foto: Darwin Cañas

17:24h de la tarda, comença a minvar la llum del sol i mentre aquest s’amaga rere els feréstecs edificis, a la terrassa on tinc el plaer d’estar, la brisa fresqueta, per sort, ja és una realitat després d’un dia calorós com el d’avui. Val a dir que darrerament ja comença a ploure bastant i així es fa justícia a la època que li toca, aquests mesos la de la pluja.
Porto dies intentant escriure, però m’he deixat emportar per l’aboragine d’aquesta ciutat, ara fa un mes que vaig anar a l’amazones i la necessitat de sortir una altra vegada d’aquí impera sense treva en mi. No exagero companyes, Caracas és així, ruda com diuen aquí!
Després dels dies que ja han passat fer una crònica sobre l’experiència a l’Amazones se’m fa molt difícil, alhora explicar amb paraules el significat d’un viatge així és encara més complicat. Us en passo algunes de les fotos a sota, al grup hi teníem un fotògraf professional, una sort la veritat. A més, el fet d’estar de ruta la major part del temps no facilitava anar traient la càmera i menys encara quan la humitat era tant forta que ens feia tenir tot ben cobert amb bosses de plàstic per evitar que tot s’empapés i es fes malbé. Resumint vam agafar un vol fins a Puerto Ayacucho, al sud-oest del País, zona frontenera amb Colòmbia. Allà vàrem allunyar-nos amb jeep fins un dels ports del riu sipapo, passant un moment per l’imponent Orinoco, i al cap d’unes quantes hores amb llanxa vàrem arribar al poblat indígena dels  Piaroa ( Wotjuja) davant mateix de la muntanya sagrada de l’Autana http://es.wikipedia.org/wiki/Monumento_natural_Cerro_Autana Allà vàrem fer germanor amb el poblat i col.laborar una mica amb l’escola, portant alguns llibres i fent activitats amb ells. La Travessia va seguir agafant novament la llanxa, moltes hores més, per acabar embarcant on no hi havia port i fer camí unes 6 hores més per dins de la selva fins a la zona del llac Leopoldo ( Parakaguachoi). Durant una setmana vam oblidar-nos de la civilització, vam deixar-nos emportar per la mare terra, banyant-nos als rius, menjant peix, fruita i kasabe, bevent l’aigua de la mateixa terra i respirant aire pur sense parar, la depuració va ser brutal. Vam tenir una lluna plena i uns cels estrellats que mai havia vist, amb la via làctia inclosa!!!
Recordo com si fos ahir, quan era petitona i agafava sempre amb delit un dels llibres del meu pare, un sobre l’amazones que tenia un munt de fotografies i jo me les mirava sorpresa, totalment inconscient que algun dia arribaria a trepitjar-ne una petita part amb els meus peus……

Entornant a Caracas va ser un xoc novament, tota ciutat tant gran i massificada no pot restar impune a la liquidesa i Caracas també ha pagat un preu ben alt que consisteix en la deshumanització, si a més li sumem la situació actual que, suposo, la informació ja us va arribant doncs imagineu-vos. El desgast es fa evident entre sospirs de victòria continuada, els tentacles bipolars oposició-imperialisme són forts. Però no hi ha moment per a descansar i la gent revolucionària, la gent de base no para ni un moment, els espais de lluita i construcció populars no defalleixen, ara caldrà veure fins a quin punt el govern posarà ordre i s’embrutarà les mans si cal per a resoldre tot plegat, no ha de ser fàcil però un País tant ric com Veneçuela no es pot permetre el luxe de ser tant benèvol amb l’enemic. Viure aquí, avui fa 4 mesos és una lliçó constant d’economia i política o més aviat com deia Fidel l’economia és política….Ara ja porto uns dies començant a fer vida de veneçolana aixecant-me abans de les sis del matí, despertant-me amb el sol i fent cua per agafar una de les camionetes que em porten al centre d’educació especial on estic de prova aquests dies, treballant amb nens amb autisme. Algú em va preguntar si els nens amb autisme veneçolans eren diferents als catalans i la meva resposta va ser rotunda, no. Malauradament aquest trastorn resulta ser igual i alhora cap nen amb autisme és igual l’un a l’altre. Així que torno a endinsar-me en aquesta feina tant dura i sorprenent al mateix temps. Travessant altra volta les portes de l’autisme i fent-ne reflexió constant sobre un altre tipus d’autisme no fisiològic sinó el que ha amarat aquest món cada cop més malmès i preguntant-me si el salvarem a temps… de l’Amazones a Caracas el canvi urgent es fa palès.

+ fotos:
 https://www.facebook.com/media/set/?set=a.352433781554942.1073741862.108446152620374&type=1

Anuncis

Quant a mfreixas

Participar de l'aprenentatge dels infants donant les eines necessàries perquè la diferència sigui tan sols una font de riquesa i no un fa
Aquesta entrada s'ha publicat en General i etiquetada amb , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s