Amb Palestina des de Matrix

fotocausaAmb molta auto-crítica i evidentment respecte:


Es manté intacte el silenci, inamovible la no-mobilització dels organismes internacionals, qui no hi posa fre; evidencia la complicitat, l’afirmació i segurament la participació. L’exèrcit dels febles però, no només el configuren els i les palestines, també hi som totes nosaltres, les persones que som milions restem intocables amb palestina. Com deia l’israelià Sergio yahni ( jueu i cofundador de l’AIC) ser solidària amb palestina no és només una qüestió de bona fe sinó una posició envers el planeta sencer, de quin món volem en un futur. Apuntem alt i clar: un de just per a les generacions futures.

Però el poble palestí no pot pensar en futur.

Encara que per a nosaltres, el present és, en comptades ocasions l’estat mental que vivim. Si, levitem físicament el dia a dia però no parem de planificar, remoure’ns en els objectius a curt o llarg plaç; quan vinguin les eleccions, quan acabi la carrera, quan tingui una filla, quan faci el viatge, quan quedi amb l’amic, quan vagi al cine, quan surti de festa, quan les filles vagin a la guarderia, quan trobi feina, quan em facin fora de la feina, quan tingui diners, quan em jubili, etc…

Les comunitats indígenes d’arreu del planeta han viscut al llarg de la història en el seu entorn natural vivint-ne la felicitat, connectats a la terra des del respecte i l’admiració. Viatgem buscant els buits que se’ns han creat des de l’educació líquida del sistema capitalista colonial, post i neo. No som felices, ens hem deixat frustrar des de l’imaginari matrix, fugim i pensem en futur, mai en l’ara i aquí. I per això viatgem buscant qui sap què…

El poble palestí pensa en present i en poder escriure el seu propi relat

Violència epistèmica, violència cíclica, violència sistemàtica i perpètua. Qui té dret a narrar? El poble àrab poc, les palestines zero. Qui té dret a Narrar? Es preguntava Edward Saïd per a intentar fer-nos entendre la violència epistèmica al seu llibre “orientalisme”. La violència creix però el poble palestí cada vegada és menys invisible. Però la terrible injustícia amb la que nosaltres podem caure en l’error de col·laborar; interioritzar el genocidi 2.0 amb les nostres xarxes socials: normalitzar. Aquest abrupte contrast ens fa més lluny la pau?

Deixem que els propis palestins i palestines facin el seu propi relat..

I nosaltres? Sembla ser que podem escriure el nostre relat. L’estem escrivint dia a dia, però sobretot podem escriure la nostra biografia personal, pas a pas, recomençant de nou cada matí si ho volem, no rebrem un míssil ni un soldat ens privarà de pas. Ara mateix, n’hem d’estar agraïdes de la vida que ens ha tocat viure, lluitant, sent conscients. Fem-nos un favor i pensem. Fins a quin punt estem escrivint el nostre propi relat? La societat líquida industrial capitalista ens ha inculcat la ideologia de la frustració.  Ens sentim frustrades perquè no tenim lloc de treball ni futur en la nostra carrera universitària, o perquè no podem complir els nostres somnis segurament materials i que si no valen diners ens ho han fet creure. En un País llunyà les bales van que volen però nosaltres estem emocionalment malaltes i ens dopem amb medicines que encara ens hi fan posar més, mengem aliments i respirem aires amb aroma a càncer i laments inacabables…Els hi vàrem robar tot i ara reclamem el tracte fi i cal.lculat en un País llatinoamericà presumint de la nostra gran burrocràcia aparentment menys corrupta. Estem empaticament mutilades. Hem de fugir de la rigidesa occidentalista, de l’estètica comercial de l’asfalt, de les etiquetes superficials.  Ens hem tornat uns ciber-dèspotes. Tot ho sabem. Uns ens van condemnar al silenci de la memòria històrica però hem estat nosaltres mateixes que vàrem deixar de creure en els nostres avantpassats, besavis i àvies amb sabers ancestrals. Orígens. Nosaltres les catalanes també som indígenes. Un acte feixista sumat a un ego en forma de silenci prepotent pensant que adaptar-nos a les noves maneres de sobreviure, rere el nom d’actualitzar-se i modernitat, eren necessàries per a guanyar el nou combat. Però ara la lluita també és mirar enrere, saber d’on venim i treure’ns d’una vegada per totes les engrunes de saber-nos protagonistes principals d’un escenari que porta nom de TERRA i no d’éssers humans alienats.

El leitmotiv  en la vida no pot ser la nostra ocupació laboral i el reconeixement dels demés no és tampoc un m’agrades ni una menció o una re-piulada….

espero que trobem la nostra illa

Caracas, 29 de juliol de 2014

El dia que Palestina sigui liiure, finalment, viurem en un món molt millor, just…

Anuncis

Quant a mfreixas

Participar de l'aprenentatge dels infants donant les eines necessàries perquè la diferència sigui tan sols una font de riquesa i no un fa
Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Una resposta a Amb Palestina des de Matrix

  1. mfreixas ha dit:

    foto de @causavenezuela

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s