I de sobte…som dues!

De la mà d’una amiga monomarental adoptiva em va arribar aquest article publicat a l’AraCriatures el setembre passat. Alhora, m’aconsellava per pròpia experiència que no deixes d’anotar d’alguna manera totes aquelles sensacions tan fresques i tan úniques. No podia tenir més raó, ja que tot i que han passat pocs mesos sembla que comenci a quedar lluny aquell remolí d’intensitat que al seu pas tot ho ha anat capgirant. Aquí us deixo com qui atresora amb les mans el millor regal; un primer escrit. que espero sigui el preludi de molts o uns quants.

Tercera setmana d’agost. Portava setmanes i mesos una mica farta d’aplicar-me el “fes tot allò que no podràs fer quan siguis mare”. La vida hedonista està molt bé, però quan portes planificant i desitjant ser mare adoptiva, arriba un moment que ja en tens prou de pensar només amb tu. L’inici de tot va ser en una primera reunió, un mes de març. Abans de lliurar la documentació a registre l’ICAA (Institut Català de l'Acollida i l'Adopció) t’obliga a assistir a una sessió informativa on t’expliquen sense matisos ni decoracions del què implica l’adopció. Març de 2018 entrego documentació. Conec la meva filla aquest 1 de setembre passat. 2022. Quatre anys i mig per somiar-ho tot. Més d’un miler de dies de pensar, repensar, païr, patir, plorar però sobretot de no defallir. La meva mare em va dir “ Filla, no hi ha res com ser tossuda”, doncs això, i també tenir clar que una maternitat adoptiva és una maternitat terapèutica, que no és un pedaç a la vida pròpia. Les implicacions físiques i emocionals són i seran presents al llarg de la seva vida i em toca i tocarà acompanyar-la en els diferents camins de la vida, en anar curant ferides que potser no acabaran mai de guarir del tot.  Malgrat calguin molt dies per gestar una maternitat adoptiva i quan ja penses que la trucada esperada no arribarà mai per decisió de l’atzar o ves a saber. Arriba. I llavors, et sorprens a tu mateixa perquè la notícia ve acompanyada d’un colpidor xoc total. Que et descol.loca i meravella a parts iguals. Una sobredosi de felicitat impossible de digerir. Cap i cos s’impregnen d’una sensació no viscuda mai que em va envair fins els primers dies del pla d'acoblament amb la família acollidora. Un doll d’emocions t’ho capgiren tot i et preguntes si allò que estàs visquen és realitat o ficció. Et presenten una personeta com “la teva filla” i a tu com “la seva mare” i l’amor que comença és ferm. El vincle esdevé com l'àncora del vaixell que cau en la profunditat. Ara tot és tangible com la terra al fons del mar. 

Llunes i Arbres

Betula pendula

Senzillament, vinc amb la llum.
Duc el sol sota l’escorça clara del bosc.
En aigües dolces, estiro arrels i afermo la terra.
Sóc la delicada duresa del riu quan l’embat del temps
és glaç i el llamp es fon. I del meu son,
desperto silenciós d’entre les boires desfent el somni.
Respiro i sento com brota la vida a les fulles dels meus dits.

Autoria:

 Llunarbori

Illa

Una gota de terra acaricia la mar,
ella és aquella que tant he somiat.
Perquè ella és l’illa, no és un amor normal,
ella és una il·lusió que té gust a sal.

I dins l’olivera el temps s’ha aturat,
un timbal de pedra, boscos i animals.
No som un poeta, jo som escribà,
un illot des d’on escric el que vull cantar demà.

Quan m’he allunyat de tu, fugint de jo mateix,
dins el pit sentia un dolor que no es veu,
com una llum en la foscor del meu record,
un camí de claror i pau que ho ompli tot de passió.

És sa meua presó, sa meua llibertat,
on totes les fronteres són cel, arena i mar.
Tan gros aquest petit món meu,
i un riu per a creuar els seus ponts,
i jo que sóc natiu, aquí sa meua vida hi viu i diu:

Quan m’he allunyat de tu, fugint de jo mateix,
dins el pit sentia un dolor que no es veu,
com una llum en la foscor del meu record,
un camí de claror i pau que ho ompli tot de passió

Ben Clark

No existeix la zona de confort on hi pugui nàixer això, tot junt. Lletra, música, veu i blau.

Espores

He perdut un poema
i l’espurna s’ha marcit
en el silenci…
com
quan
m’abraçaves les llàgrimes
amb els cabells
i m’omplies les butxaques
de papallones
juganeres…

L’abisme

Al capdavall de l’inexorable oratge, arriben.
Les temudes hores bordes
de minuts encadenats
on cada segon esdevé
el darrer instant, impecable
i l´últim alè begut, accelerat.

Records retinguts d’una vida
privada de llibertat,
just allà on vas nàixer
per sobreviure des del primer plor
quan el món la benvinguda et va donar.

Llàgrimes prematures
brollen amb la saguera lluna
i em retorna la teva aposta:
No claudicar mai.

Pengen tristors seques
de l’arbre del davant
d’escorça fosca i també forta
on s’hi enfilen els desitjos
i les carícies a l’esquena
que no s’acaba mai,
vorejant la vida
acaronant la llum
abans de partir.

Ara si, un munt de fulles en blanc
han esborrat el futur i
al mirar-me les mans
on hi bullen inequívocs,
són els teus ulls,
la teva mirada
que m’explica la victòria,
a cada cinglera
que portarà el teu nom.

#PoderPopular

 

 

 

 

 

poema per combatre l’alienació relacional

Obra de Constantino Gómez Salvador

Amb la primavera arriba el fangós

mite de la mitja taronja que parteix el cos.

Quina falta de personalitat.

A aquestes alçades, tothom ja sap

que per fer un bon suc, pel cap baix, fan falta, amb molt de gust,

dues, o més, taronges senceres.

Alè a taronja sencera, Cesk Freixas

“Una mica d’impossible o m’ofego”

Com d’altres lluites que coneixem, aquesta també ho és, és un dels impossibles a construir-ne amb passió, la resposta….

Exili

Por, fred, fam,
i la recança de l’oblit
penjaven de les meves branques.

Mentre tu jeies distant i cec,
damunt la sorra d’Argelers,
la solitud m’acaronava la galta.

La carícia d’una mà tremolosa
auxiliada per la buidor de les nits,
just entre els dits [és on hi romanen els anys].

Tant sols una petita clivella
en el mateix respir
s’hi arquejaven els records
recordant una fotografia dalt del cim.

Els fantasmes del Camp
retornaven al fons de l’armari
llevant la pols
i la història de l’exili
d’una nina nua i vella.

Barcelona, ciutat Exili

foto: Internet

El nostre Poble un mirall de solidaritat, la nostra gent l’experiència viscuda. Les nostres arrels estan conformades d’aprenentatges, basades entre d’altres en la capacitat d’haver fet front a la Dictadura, la guerra, a l’exili i a les desaparicions. La lluita del nostre Poble es tradueix en cada una de les mirades que ens trobem en el viatge quotidià esbossat a cada pas, per qualsevol carrer barceloní. Capgirant la ciutat es desfan els prejudicis i alimentem els bagatges individuals de colors i aromes per sentir-nos trepitjar juntes la mateixa terra. Ciutat Rebel. Des del silenci imposat vam aprendre a no callar i avui dia encara ens trobem immerses amb el compromís ferm de fer justícia, per les que van patir, i morir. Perquè fer-ho per les nostres àvies és fer-ho per a les generacions que encara han de venir. Nosaltres filles de l’exili entenem les noves mirades que arriben a Barcelona; perseguides per les guerres que broten de l’espoli imperialista constant, l’arrel macabre de la desigualtat actual, la mercantilització de la caritat i l’obscè negoci on les vides tenen preu.

Ens hem escoltat i hem acceptat el nostre passat per a convertir-lo en un crit col·lectiu de
què no tornarà a passar ni a casa nostra ni enlloc. Indeslligables a la memòria històrica  volem exhumar les restes del robatori que perviu encara avui dia, aturar-ne el patiment i
contribuir des de la humilitat i el respecte a crear intercanvis i enfortir les lluites. Fer caure els murs tendint lligams d’esperança. Una xarxa de solidaritat del mediterrani que ens identifiqui com a Sud actiu de transformació. Cuidar les nostres germanes, protegir la vida lluitant també contra les màfies, contra les mesures de seguretat internacionals, millorar les polítiques d’acollida de les refugiades , etc. Fem de l’exili global una llar on teixim una ciutat amb memòria i ànima, una ciutat coratge que ennuegui el feixisme, el racisme i la islamofòbia fins a fer-los desaparèixer.

Aquesta és, la Barcelona Internacionalista que volem.

En defensa d’Afrodita i el patiment estalviat [1a part]

editat per @TigrePaper

Un dels objectius del llibre i ho diu explícitament Na Pai és reflexionar sobre les nostres relacions, com les duem a terme, com les vivim i com les sentim. Ras i clar. En principi pot semblar que aquest pot esdevenir un exercici senzill a realitzar. A mesura que llegeixes el llibre, però, he estat gratament sorpresa de la qualitat i quantitat de beneficis que me’n duc un cop l’he llegit. Això si, ha estat com una sacsejada, com si t’agafessin pels peus i t’espolsessin bruscament durant una bona estona. Acabes el llibre i et poses dempeus com pots, i un cop t’has refet te’n adones que al camí que trepitges brilla com mai i que fins i tot t’ha canviat la cara. Deu ser allò del Karma. Ser conscient de l’acte recíproc de la paraula i el pensament. Teoria i praxis del bagatge intern conflueixen gràcies a algunes de les lectures [ a mi em serveixen uns capítols, a tu potser uns altres]. Tot plegat finalment per obtenir unes eines determinades que existeixen i se’ns amaguen premeditadament.

A finals d’estiu de 2011 vaig publicar un article a la Directa què portava per títol «La lluita com a herència» en ell vaig intentar transmetre el meu neguit envers les formes de relació i la reproducció, de com urgia la necessitat d’aturar la hipocresia inherent no només en les relacions afectives i sexuals sinó al capdavall la contradicció de base, la que arrossega una mateixa com a ésser individual. Durant molts anys havia estat molt de Bauman, suposo que d’alguna manera em donava respostes i és cert que en part té molta raó, no puc deixar de tenir-lo en ment però ara escrivint sobre Afrodita potser tot plegat és un excurs per al vell Bauman, qui sap. Perquè per molt que el llegís amb fervor i admiració hi havia respostes que seguien sense arribar, sobretot en l’apassionant món de les relacions afectivo-sexuals i la reproducció[és curiós el mapa que una pot arribar a fer, l’anàlisi d’entendre que les problemàtiques de totes les relacions siguin quines siguin s’originen sempre per culpa del sistema monogàmic]. D’acord, potser és cert que acabo de baixar de la figuera, no he descobert cap enigma, però no em fa cap recança dir que per mi el llibre ha estat un gran descobriment. Per altra banda trobo què algú ho havia d’escriure i parlar-ne obertament, en català i des del nostre moviment. Gràcies Na Pai, de tot cor. Però si tot plegat és tant evident perquè la majoria de nosaltres optem per seguir patint, innecessàriament?

Un altre dia continuaré amb aquesta ressenya, ara però, coincidint amb el primer dia de l’any 2015 us faig la recomanació de llegir-vos el llibre. Si voleu fer un repàs de les vostres relacions, un viatge pels patiments passats o presents [que espero que passin a millor vida ben aviat] si us voleu perdonar a vosaltres mateixes, perdonar les vostres companyes de viatge i demanar-los també perdó. Podem començar plegades la necessària revolució de base i si ja l’heu començat com Na Pai o les demés col.laboradores del llibre, feu-nos partícips!!!