Preludi des de Palestina

-“Recordo aquells anys amb la nostàlgia de que durant un període determinat de temps em vaig sentir estimada. En que uns adults es van encarregar de mi, i donant-me la mà em van ajudar a créixer.”

Si cada persona que fes un viatge a la memòria del passat, ens traslladés aquestes dues frases en forma de reflexions, penso que l’educació es trobaria en bon estat. Llegint a Zigmun Bauman i la transcripció de la seva conferència que va fer a Barcelona l’any 2006; “Els reptes de l’educació en la modernitat líquida” em venen al cap tota una sèrie d’idees que no puc deixar de banda quan penso com a mestra. Hi ha tants factors que en un principi semblarien ser intangibles al nostre fer del dia a dia escolar però que estic convençuda que no podem obviar-los perquè d’alguna manera ens pertoca tenir-los presents. Som part del món com cantava Raimon i, no podem girar l’esquena fent cas omís al que està passant a l’altra punta del carrer, a la capital o al País del final de la mediterrània. Bauman té molt clar que el món esdevingui globalitzat no passa únicament pel sector econòmic i que tots i totes estem cada vegada més units ja sigui a nivell comunicatiu o ,com per exemple, quan ell parla dels nous refugiats mundials com a conseqüència dels canvis climàtics i els desastres naturals. A mi aquests temes em fan ballar el cap i em porten a pensar que cada vegada l’educació ha de tenir un contrapès més del treball en els valors i la consciència humana basada en el respecte cap a un mateix i envers als altres. Cito les paraules de l’autor respecte al futur de l’educació:

“No solament cal renovar a cada instant, i al llarg de tota la vida, les habilitats tècniques i l’educació centrada en el treball; cal fer el mateix, i encara amb més urgència, quan a l’educació per crear ciutadans.”

Em preocupa especialment el nostre futur i el de les generacions que encara estan per venir, no puc deixar de pensar en com estem, cada vegada més, en el mateix vaixell anomenat futur, el del món i el de la supervivència per la dignitat humana a totes les escales, tant les quotidianes com en aquells esglaons que poden semblar més llunyans però que de ben cert ens estan condicionant.

Jo no sé si això  és una declaració de principis o més aviat pensaments que m’acompanyen amb tot el que penso i faig, però si que constato que hi ha un paper molt més important que com a mestres hem de tenir molt clar. Més enllà de transmetre uns continguts purament curriculars aquests els  hem d’acompanyar amb el cor, amb el sentiment de que ho estem fent perquè volem i ens preocupa que en algun indret, potser de la mateixa aula on estem, hi ha algun infant que se sent en una solitud incompresa, i que no ens n’adonem que ens necessita. Això vol dir que hi ha un gran factor humà del propi mestre que ha de tenir un paper molt important alhora de treballar amb infants. Ser mestra, ara més que mai, suposa una actitud de solidaritat i un posicionament respecta a una voluntat de fer d’aquest món un lloc on el qual els nostres infants si sentint partícips i feliços. Intentant demostrar amb exemples de justícia i igualtat que ens importen. En definitiva, aportar el nostre granet de sorra i col·laborar en la construcció d’un món millor.